NIT DE NADAL

Els més càlids desitjos d'amor i felicitat per a tothom.

I, a més a més d'acabar de pintar aquesta aquarel·la, he estat ben calentona a la cuina aquesta tarda,
preparant el brou de Nadal. M'encanta! Crec que m'està sortint bó, bó. Demà tenim la familia a casa.

I EL DIA ENS HA ACOMPANYAT

Dia de Tots Sants com cada any a l'esplanada de costat del cementiri de la Febre Groga, a la Conreria.

Un bon foc a terra per la carn, uns bons fogons per a la sopa de pedres i el caliu dels companys que com cada any ens reunim al voltant del foc, desprès de les tasques de neteja de les males herves del cementiri.

I la sopa de pedres... bé, pedres i alguna coseta més que cadascú ha anat portant. Boníssima!!

 

Un dia amb una temperatura suau, com és el costum en aquesta època fins a mitjans de novembre, que s'acostuma a dir que és l'estiuet de Sant Martí.

Mentre, els nans anaven i venien pel bosc i han aplegat tot solets aquest cabàs de bolets.

Finalment, el cementiri de la febre groga -que no del cólera-.

ROQUES DE XOCOLATA PER TOT SANTS

No fem panellets. Cada any des que les meves filles havien de portar els ingredients a l'escola, hem tingut panellets fets a casa.
Aquests any, com que ja s'han fet grans totes dues per fer-ne a l'escola, a casa em fet quelcom de diferent. Gràcies a una companya de la feina, la Rosser B. que em va passar la recepta, ja ens em llepat els fits uns quants cops i avui n'hem fet més per dur-los demà al cementiri de la febre groga, a la Conreria, on ens reunirem a l'aire lliure (si el temps ens ho permet) alguns veïns de la zona per a fer una gran olla de sopa de pedres i una botifarrada o el que cadascú es porti per fer a la brasa.
En cabat, per postres tothom porta la seva i nosaltres oferirem això, les roques de xocolata. Espero que agradin a tothom!

Ingredients:

Xocolata per fondre o xocolata de rajola a la taça per a  postres i una cullarada i mitja de mantega.

Unes quantes nous triturades.

Algun altre fruit sec, com ametlla (opcional) ho podem fer nomes amb nous i xocolata i cereals.

Cereals integrals (jo ho he provat amb els nature form del Carrefour).

Preparació del plat:

En un plat soper gran, barrejarem dos grapats grans de cereals, mitja bossa de nous triturades i mitja d’ametlla .

Fonem la xocolata i l'aboquem al plat amb els altres ingredients.

Ara amb l’ ajuda d’una cullera sopera hem d’aconseguir que tot quedi untat de xocolata, remenarem amb paciència i sense trencar els cereals.

Damunt d’una safata gran amb un paper de forn al damunt anirem col·locant cullerades de la pasta que hem fet i sense que es toquin unes amb les altres anirem omplint tot el paper.

En acabar, unes hores a la nevera i ja podem col·locar-les una damunt de l’altre en una plat per servir.

Les guardarem a la nevera ja que amb la calor la xocolata i es pot fondre.

ESTAN BONÍSSIMES!!!


En un altre post explicaré això de la sopa de pedres...

SANT JORDI A CASA!

Per descomptat, el mes d'Abril és el mes de la rosa... un jardí de roses a casa!!

Com m'agrada!

La foto del llibre en forma de pastís... vull dir, del pastís en forma de llibre -tal i com va puntualitzar la Júlia ràpida com és- no la he pogut publicar. De fet no hi ha foto del pastís per que el meu estimat marit ha estat mès ràpid que jo i com dinen junts ells dos, quan he arribat a la tarda ja havien fet profit de bona part d'ell, fins i tot el petal natural que hi duia se l'havien cruspit!!. Enfin!!

El pastís de Sant Jordi és un típic pa de pessic, rectangular, però amb més capes de mantega intercalades entre els talls, primets, de pa de pessic. Aquest pastís no es decora pels costats amb mantega, bocins d'ametlla o de xocolata, sinó que les capes han de semblar fulls d'un llibre. Es guarneix amb sucre cremat o sucre llustre i s’hi grava un Sant Jordi i/o una rosa vermella.

Tot i que no es meva la foto, el nostre pastís venia a ser com aquest altre:

Pel meu gust, un pel massa dolç.

VINGA... VA ...UNA MICA DE POESIA!!

Des que m’he llevat avui que hi penso... Demà és la Diada de Sant Jordi!!
Aquesta data i el dia en sí em provoquen un estat d’ànim molt agradable. Em sento molt contenta! Amb ganes d’interessar-me per tot. És com si estigués experimentant una apertura, un renaixement. Hi penso en tota l’alegria que experimenta tanta i tanta gent que, com a mí, els fa sentir aquesta data catàrsica.

No és només la significació cultural històrica de la Diada. És un estat físic, potser per l’ efecte del primer més de primavera que estem assaborint.

Potser ja no hi pensem, però portem força dies en que el rigorós hivern està ja en el record i que els arbres de la nostra ciutat i d’arreu s’estàn transformant per hores en una passadís verd que delimita el cel de la terra. La llum i el color està jugant amb els nostres sentits a través de la mirada sense que ni tan sols siguem conscients.

I demà és la coronació! Necessitat de sortir de la cova i aspirar l’aroma del nostre voltant , desitg d’interactuar amb la gent del nostre entorn, de mostrar-lis els punts on podem resonar, on podem mostrar la nostra afinitat, el nostre reconeixement, felicitant-nos per haver sortit triunfants dels mesos de fred i de foscor : Llibres i Flors, Poesia i Amor -.

Coreografia perfecte, tot encaixa...

FELIÇ DIADA!!

 

Aquarel·la sobre paper

feta per mi.

MOLTA MERDA!!

Ahir em vaig divertir molt quan la meva filla petita, picant-me l’ullet em va preguntar si jo sabia per què la gent del món del teatre es desitja molta merda.

El cert és que, com alguns cops , no havia jo analitzat fins a les arrels d’aquesta tradició. Potser pensava que la merda era símbol de bona sort, si... però, perquè? M’encanten els infinits perquès infantils. Són tan lúcids, tan nítids. Em recorden que no hem de donar per fet moltes coses, que no em d’oblidar el raonament últim i tampoc acceptar-ho tot com un automatisme heredat ...

I la Júlia em picava l’ullet per que intuia que jo no sabia la resposta correcta i ella sí. I em va explicar que quan fa molt de temps la gent anava a una estrena al teatre, tot de gent ben mudada baixant dels carruatges intentant no trepitjar les caques de cavall, els actors s’alegràven i es desitjaven precissament això, molta merda, munts de merda querquè això volía dir que el teatre seria ple de gom a gom...

I com saps tu això? Li vaig preguntar. I ara sí, tota triunfant, em constesta:- doncs de la tele, per a que vegis que també s’aprenen coses.- Jajajajja, ja veig!

I PER FI EL DIA DE REIS!

Ja tot torna a la normalitat. Nenes al cole, tothom a la feina i cada dia més fred.

Vam ser a la cabalcada de Reis que organitza l'Ajuntament de Barcelona i aquí mostro unes instantànies, les més Nadalenques al meu parer.

...i desprès d'una nit plena de màgia i il·lusió (i esgotament total) el matí de les ofrenes, els viatges a casa dels cinc tiets i l'àvia, i  -per fi!, tarda tranquil·la per disfrutar.

LA NIT MÉS LLARGA

Eiiii!! Ja tenim nen Jesús!! Aquest dissabte passat vam anar el meu home, la nostra filla petita i jo a la Fira de Santa Llúcia, la de la Catedral de Barcelona. Vam aconseguir estar allà cap a les 11 amb un bon sol i per evitar aglomeracions.

Al poc de voltar, ja vam veure el nen que ens anava bè pel nostre pessebre i com no, tambè van venir els seus pares i corresponents ruc i vaca. Amb la qual cosa, hem convertit la Verge i el Sant antics, en pastorets per a poder acomodar la nova família. Tambè hem incorporat un pixaner, a petició de la insistent Júlia.

Ahir diumenge pel matí: piscina i a la tarda cinema davant la tele amb un fred espantós fora.

A la feina ens han ofert una xocolatada amb xurros per celebrar el Nadal tots junts, que ha entrat força bè a les 9 del mati. Ja fa dos anys que no s’organitza un sopar multitudinari,  a causa de la crisi.

Desprès i abans de recollir la peque al cole, he passat per alguns comerços per enllestir els últims regals. Va bè tenir aquest dies de festes i celebracions en mig de la foscor de l’hivern. A mi em fan estar activa d’una manera que potser no ho estaria, de no tenir aquestes tradicions. Però tambè penso en les persones que pel que sigui ho passen malament quan s’acosten aquestes dates i em sap molt greu per elles.

Dama Yule

I AVUI...SOLSTICI D'HIVERN!: solstitium (sol sistere o sol quiet). Quan he sortit de casa encara era nit tancada. La nit mès llaaaarga de l’any, acompanyada d’un dia fred, humid i molt gris.

Durant el solstici d’hivern, es celebrava la tornada del SOL!!, especialment en les cultures romana i celta: a partir d’aquesta data els dies comencen a allargar-se i això s’associava amb el triomf del sol sobre les tenebres. Es celebrava encenent focs (ara són llums, lluminària per tot arreu!). Posteriorment, l’esglèsia Catòlica va decidir situar en una data pròxima, el 25 de desembre, el Naixement de Jesucrist, donant-li el mateix caràcter simbòlic de renaixença de l’esperança i la llum en el mon i tractant així de treure importància a les festivitats paganes de l’epoca.

Sigui el que sigui, penso que és bó celebrar que estem vius i que malgrat les dures condicions de vida que potser en el nostre entorn inmediat no es dónen, però que no fa gaires anys i en l'antiguitat sí eren habituals, estem junts per compartir, però sobre tot gràcies a que compartim o haviem compartit en el més pur sentit de la paraula. La tradició ens mostra que ser solidaris en aquestes dates havia salvat a mès d'una família en el passat de patir massa penúries per no tenir prou per passar l'hivern. En dates com aquestes, els nostres ancestres es reunien al voltant d'un foc guaridor i compartien entre tots els aliments per que tot el grup pogués sortir endavant. Per que no a tothom li havia anat bé la collita aquell any, o per qualsevol altre desgràcia de la vida que en el fred dels temps foscos podia resultar insuportable. Precisament el compartir és el que els hi donava la força per sobreviure en conjunt.
Recordar això em fa comprendre el sentit de les celebracions d'hivern i en el meu cas, a casa nostra són i seràn sempre les festes de Nadal.

LLUMS I SOL

La ciutat ja s’ha vestit de Nadal. Punts de llum pels carrers quan a les 6 de la tarda ja és de nit s’agraeixen. Al menys a mí m’alegren la vista. Cada any que passa em molesta més el canvi de la llum quan anem a fosc. Em sento abatuda i trista, amb certa sensació d’enclaustrement.


Tenim sort de tenir els hiverns mediterranis tan suaus amb molts dies de llum vibrants quan fa molt fred i no hi ha núvols. No m’imagino vivint als països del nord. Crec que seria de les que portaria penjant del cap un llum però de manera permanent, com a teràpia per la síndrome depressiva estacional que es veu que pateixen algunes persones.

A l’hivern no em venen ganes de sortir de casa, només surto de nit si és imperatiu o socialment recomenable, procuro no faltar als sopars amb els pares i mares de l’escola de les meves filles, o si es fa algún sopar a la feina en petit comité. Però em costa moltíssim, realment és un esforç molt gran el que faig per no faltar. I aixecar-me del llit durant els caps de setmana és una proesa. Haig de tenir ben definit què volem fer per a no dilatar el moment de sortir del llit. És com si no tingués il·lusió.

Quan vaig a treballar és diferent, per què no hi ha mès c** i ni m’ho plantejo. Em llevo a les 7, em dutxo, prenc el cafè amb llet i cap a la feina caminant. Un quart d’hora de camí ràpid que em serveix per activar-me. Sempre arribo contenta i gens cansada… però desprès d’una hora ja se m’ha passat. La inactivitat física, l’estar tancada i sentada tantes hores, m’aixafa i fa que em faci mal tot el cos.

He llegit que la llum del sol, a través de la retina, estimula la glàndula pineal i fa que el cervell deixi de segregar melatonina, que és la hormona que fa que ens sentim cansats ajudant-nos a conciliar la son.
Al mateix temps, amb el sol s’allibera la serotonina, que és el neurotransmisor que regula la gana (no es té tanta com a l'hivern) l’ànim i l’energia. És per això que la fototeràpia ajudaria a corregir els nivells d’aquestes dues substàncies. Però pel que sembla, els entesos en aquesta matèria no es posen d’acord sobre el particular. Algúns, des que es van publicar els primers estudis, ho han discutit força.

Jo no tinc cap dubte que la llum del sol m’alegra la vida i fa que senti que no es necessita gaire més per estar bé. A l’estiu se’m fa difícil quedar-me a casa, a no ser que caigui un sol de justícia. I pel que fa a les meves filles, no cal dir que se les veu molt més felices i enèrgiques.

En part, suposo que és per això, per la manca de llum i d’ànims, que he représ la meva antiga afició per pintar amb acuarel·les, tot forçant-me un cop més a buscar un estímul que em tregui d’aquesta apatía.

La sensació llumínica quan barrejo i tracto amb els colors em fa sentir especialment bé i l’acte de crear formes, volums o el que surti doncs també. Això i la pràctica de la natació al menys dos cops per setmana, que haig d’obligar-me a cumplir com sigui per que si no, es com un peix que es mossega la cual. No tinc ànims, no vaig i si no vaig, encara tinc menys ànims. Mentre que quan vaig, surto pletòrica, descansada i molt satisfeta… Aquí també és qüestió de controlar la ment i no fer-li cas quan et demana de marxar directes cap a casa.

Falten pocs dies pel solstici d’hivern, per Nadal!! A partir d’aquesta data, el dia ja allarga. De moment, he de mirar d’aprofitar els dies de sol, per molt freds que siguin, i treure la família a caminar per la muntanya o fins i tot pels passeigos meravellossos que tenim per tots els poblets de la nostra costa mediterrània. Encara que només sigui durant els caps de setmana. I esperar l’arribada del bon temps i la brillant llum del nostre sol.