Vaig treballar al COOB 92 a l'Edifici Rosa, possiblement ell i jo ens deuriem creuar pels mateixos passadisos, hi ara jo hi he tornat de ja fa uns pocs anys al mateix recinte que fa 20 va ser recuperat, gaudint d'un entorn que és un luxe dins de Barcelona.
Una companya m'ha facilitat l'enllaç a l'article i vull guardar-lo per que forma part del meu dia a dia, afortunadament.
Les fotos dels post són meves.
Edifici Rosa
Un parc que sembla Londres
Divendres, 18 de novembre - 00:00h.
No sembla Barcelona. Els grans arbres amb pinta de nòrdics, magnòlies i til·lers gegantins amb moltes fulles ja caigudes en un tempestuós novembre, la gespa verda i mullada, la tranquil·litat absoluta, amb molt poca gent pels camins i el soroll de trànsit gairebé absent, o superat per la cridòria de les cotorres. Tan sols dimecres hi va haver més soroll del normal, quan un miler de metges s'hi manifestaven amb xiulets i crits contra les retallades en la sanitat. Però aviat, després d'una hora, va tornar la calma, una calma que molt pocs barcelonins coneixen.
Jo recordo el recinte dels jardins de la Maternitat, entre la Travessera de les Corts, el Camp Nou i l'Hotel Princesa Sofía, de l'època preolímpica, quan uns quants treballàvem a les oficines temporals del COOB, el comitè organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona. I per tractar-se d'oficines temporals, no estaven gens malament: el nostre departament d'Operacions de Premsa estava situat en el que s'anomenava l'edifici Rosa.
Racó de luxe
Però no recordo que l'entorn fos tan verd. El recinte estava, a més a més, semitancat, i quan els meus dos fills van néixer, també en plena febre olímpica, a la Maternitat una gran tanca separava aquest centre hospitalari dels que sempre havien estat els seus jardins. Aquest racó de luxe, que, encara sort, es va transformar en un bell parc públic poc després de la celebració dels Jocs, semblava bastant inhòspit, fosc de nit.
Ara, treballadors de les empreses de l'entorn, o d'institucions de dins del recinte, s'asseuen a l'herba amb tàpers amb amanida de pasta o d'arròs -plats que no requereixen microones- i els veïns el fan servir com a camí de pas entre un lloc o un altre. Hi ha dos parcs infantils, a més a més, i sobre ells emergeixen dues xemeneies conservades d'un passat que sembla industrial, però que no ho és. Tot el recinte es va construir entre els anys 1889 i 1898 com a Casa Provincial de Maternitat i Expòsits, o sigui també per a bona part dels habitants més desafavorits. Moltes vegades m'he preguntat per què una institució com la diputació posseeix per tota la província de Barcelona tantíssims edificis tan emblemàtics i, a més a més, monumentals i molt valuosos, però en molts casos és com aquest: va ser la llavors més poderosa diputació que a finals del segle XIX va fer construir aquest complex ple de nens.
La Maternitat, l'hospital en si a l'extrem nord-occidental, més a prop de la Diagonal, segueix funcionant com a tal, des de fa anys com a centre de l'Hospital Clínic, però la resta dels nombrosos edificis, ideats a la finca de Can Cavaller per l'arquitecte modernista i funcionari de la diputació Camil Oliveres, tenen ara altres funcions molt diferents. Tots reben el nom de pavelló, amb noms ventosos com Helios, Ponent, Llevant, Mestral i Xaloc, però també Cambó i Prat de la Riba, ja que la història política no falta mai en cap recinte públic a Catalunya. A mi, m'agrada més, com a nom, el pavelló Ave Maria, just on es va instal·lar fa uns anys la Conselleria de Salut. En altres hi tenen la seva seu la Universitat de Barcelona, l'institut de secundària Les Corts, COM Ràdio i departaments de la diputació.
No sembla Barcelona. Podria ser Londres, un parc cívic, sense soroll, edificis senyorials. No sembla, de fet, que sigui a la ciutat.
Nevada del Març de 2010.
Al post dedicat als Arbres hi ha més fotos en diferents estacions.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)