LOST

M’agrada la sèrie “Perdidos”. I aprofitant que em venia de camí, he anat a l'exposició-subhasta d'alguns dels objectes originals utilitzats a  la sèrie i que té lloc a l'Illa Diagonal aquests dies.

Ja de petita m’agradaven molt les sèries i pelis de ciència ficció, del futur i demés. Recordo “El triàngulo de las Bermudas”, “Perdidos en el espacio” “Planeta prohibido”... Més endavant, han hagut reposicions i temes de “més del mateix¨.

"Lost" m’agrada força. Però això és tot. Procuro no perdre'm els capítols i per això puc opinar que de vegades sembla com si els guionístes vagin força “perduts” (jejej). Se’ls nota massa que han de fer durar la sèrie per que rendeix, però per a mí, ja s’ha cremat. I la continuu veient, si… el meu home ho té clar que els músculs i els tons morens que surten en acció ajuden i distreuen però ja no és només això. Tinc veritable interés en saber com se’n surten. No els de l’illa, ells ja més o menys veig que normals, el que es diu com abans, ja no quedaran, a no ser que no recordin absolutament rés de rés. Tinc interés per com se’n sortiràn els guionístes… Buffff!!

I també puc comprendre, però no compartir, la deria al voltant de la serie i els seus significats ocults, enllaçats i plens de significació filosòfica, i fins i tot bíblica!. (I no ho dic per l'imatge de la Verge).

Entènc que és un fenòmen mediàtic que ha apropat a la gent els arquetips culturals i  les diverses preguntes eternes i més velles de l’humanitat, tal com insinúa la crítica d’avui arran del llançament del llibre “Perdidos, la filosofía” de Simone Regazzoni, però personalment trobo pretenciós que se’l presenti com a “Filosofia contemporánea”. Bé, és només un judici sense valor, jo no he llegit el llibre.

Les fotos són meves.

AQUAREL·LISTES EN ACCIÓ!

LA COLLA DELS DIMECRES

He respirat la pau entre les persones que hi havia al Palau Reial de Pedralbes aquest matí. M’he passejat entre els diversos artistes escampats al sol o a l’ombre, mig ajeguts i amagats com bolets alguns, a ple sol i dempeus els altres. Tots inmersos en el no temps. Aquell espai gloriós on es troba la potencialitat creativa.

M’he alegrat tant per ells!, sentint que estaven en el moment adequat en el lloc desitjat per convocatòria setmanat d’un d’ells, en Raimundo López Bayarri, aquarel·lista i membre de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya. Un matí absolutament vibrant de llum, nítid com l’aire d’alta muntanya pel fort vent que bufava, però alhora a l’abric dels arbres i edificacions monumentals del lloc en qüestió.

Estic segura que avui molts d’ells hauran agraït el dia magnífic, perque... quin fred que van passar el dimecres passat en la convocatòria del Port Olímpic! Fins i tot hom pot intuïr-ho observant algunes de les pintures d’aquell dia: tons freds, ambient boirós i humit, molt humit. A peu de port que eren!

Seguidora dels blocs d'algúns d'ells, tenia molts desitjos de veurel’s en acció. Semblava una fan -superdiscreta, això sí que ho tinc-, a la recerca del seu ídol! Càmera de fotos en mà (això de la càmera s’està convertint en una obsesió, acabaré fent-me reportera). Fa tres mesos que sé d’aquestes trobades i la d’avui tenia lloc tan a prop d’on treballo que no m’ha sigut difícil sacrificar els vint minuts de l’esmorzar per anar a veure’ls.

El cert és que m'ha emocionat veure les seves obres en gestació. En arribar jo, alguns ja havien fet l’esbós a llàpis i diverses aiguades que deixaven entreveure el fons de l’escena. Quan he marxat, encara algú estava dibuixant curosament a mà alçada, segura i experimentada.

Per les posicions dels artistes, es podia endevinar els diferents interessos de cadascú. L’escultura molts d’ells, la vegetació i, potser en menys mesura, l’arquitectura amb la seva difícil proporció i perspectiva. I tots units per la mateixa passió: la forma, l’escena, la llum, l’aigua... el color!!

Tot i que l'aquarel·la és el meu hobby, no li puc dedicar gaire temps. Els artistes de la colla dels dimecres que he vist avui,encara que no tots ho semblaven, la majoria deuen ser avis o en l’edat de ser-ho. Em falta molt encara, per arribar a la jubilació. M’ho prendré com que ara estic aprenent i quan em jubili (si és que això pot arribar algún dia) serà quan em graduaré. Somiar no és difícil i fa sentir bé!.
 
Jo de gran vull ser... AQUAREL·LISTA!!!

Les fotos són meves.

ARBRES CAP A LA FI DE L'HIVERN

Avui ha estat un dia suau, amb força estones de sol. He aprofitat que duia la càmara i he fet unes quantes fotos dels protagonistes del parc. Els trobo especialment expresius en aquest moment de l'any. Les branques totalment nues s'atancen al cel i no els hi cal dir rés, el gest és un clam al sol. Com un nen petit amb els braços en alt, esperant que sa mare li posi la samarreta. Volen llum, més calor, i poder així vestir-se de gala.

La intenció és poder fer les fotos en les mateixes posicions, un parell de mesos més tard i apreciar així, encara més, la màgia del canvi.

Les fotos són meves.

ELS ARBRES CAMÍ DE LA FEINA

Foto d'avui, que les mimoses del costat d’on treballo ja han esclatat!. El Febrer és puntual en això.

I així és com es mostre aquest arbre a les 8 del matí, dia  plujós d’hivern. En només un mes, experimentarà una canvi espectacular, tenyint-se d’un vermellós morat. Serà aleshores quan verificaré el tipus d’arbre que és. (diria que una prunera).

En canvi, les palmeres aparentment no canvien d’aspecte, tot i que l’activitat en el seu interior sigui diferent. A la primavera sembla que hagin d’arrancar a volar, pel xibarri que munten les cotorres argentines, gairabé com si fessin una reunió de veïns, jiji.

Les fotos són meves.

DOS LLOPS DINS DEL COR

Avui he tingut una enganxada forta amb una persona que estimo com a la meva vida. Paraules dites amb duresa i amb un to d’ira i odi fora de lo comú que hores desprès ha hagut de reconeixer com molt fora de tò i innecessari. El motiu, els nervis per haver de presentar un treball a l’escola. Sí, el de recerca de segon de batxillerat.


És lícit manifestar malestar, podem demanar espai i aïllament si així ho desitjem, però és important cuidar les formes de relacionar-nos amb el nostre entorn i molt més encara, amb les persones que ens estimen i a qui estimem.

Desprès d’això, ha passat una cosa molt curiosa. He anat a comprar i la bossa que servia per dur l’article duia aquest text:

Un vell indi que estava parlant amb el seu nét, i li deia:
- Em sento com si tingués dos llops lluitant dins del cor. L'un és un llop irat, violent i venjatiu. L'altre és ple d'amor i compassió.
El nét demanà: - I digues, avi, quin dels dos guanyarà la lluita en el teu cor?
L'avi respongué:   - Aquell que jo alimenti.

Això m’ha servit a mi, per a calmar el dolor que el llop irat pretenia fer-me.

Quan he arribat a casa, ella em demanava disculpes…

Les hi he acceptat, una mica distant (ho reconec) i he aprofitat per a demanar-li que ordenés la seva habitació… la penitència.

És important reconéixer quan fem mal als altres. És, a més, la manera en que legitimem que no acceptem ser maltractats. I també a l' inversa, alguna cosa així com que el respecte als altres comença per al respecte a un mateix…

La foto és meva.

BLOQUEIG VERSUS BLOQUEIG

Confiança, malfiança… i el terme mig?


No crec que s’hagi d’anar amb una bena als ulls, però tancar la porta a l’amistat, a l’amor, o a la Providència és morir en vida i lentament. És com tapar-nos la boca i el nas, i no voler respirar o respirar tant poc que de mica en mica anem veient borrós i la debilitat ens impedeix qualsevol bon judici.

M’estimo més confiar i potser que me la fotin, me la jugo si de cas, total sóc jo mateixa la que decideixo i aposto a lo millor que em pot passar. Si no surt bé, no passa res, no s'acaba el mon, no podem ser cel per a tothom. Però viure aïllada del caliu d’una paraula amorosa, d’un to de veu suggerent i emotiu, d’un comentari que mostra la nostra vulnerabilitat i humanitat, d’un gest que entrega tota la tendressa del moment… és més trist encara.

I qué podem dir quan hi ha un bloqueig que ens impedeix mostrar la nostra entrega? Com va ser que va esdevenir el bloqueig?.

De vegades, a força d’intentar acostar-nos a l’altre i de veure’ns rebutjats o que en aquell moment ens recordin un suposat greuge, fa que ens tanquem com una closca de mar.

Ho tornem a intentar, però de l’altre banda encara hi ha rencúnia, por, malfiança per alguna cosa que no s’ha sabut expresar en algún moment, que va passar quelcom que va fer mal i que no es va saber o no es va voler resoldre a temps. Malentesos que s’alimenten del dolor i de l’amor propi, que no deixen veure que fora, si s’obre la finestra, en realitat, llueix el sol.

Bloqueig versus bloqueig. Com es pot superar?

UNA DE NEU I UNA DE PLATJA

En 7 dies, neu i platja. No està gens malament. Visca el Mediterràni!!

Tot va començar la setmana passada, lluna plena a la Masella nevada.

Vista des de l'Alberg.

El cansament l'endemà a la tarda era important.

I només 7 dies desprès...

Platja de Gavà, al costat mateix de la ciutat de Barcelona, avui.

Un matí de sol primaveral en plè hivern. Tot un luxe!!

Tot recordant els panells solars, he intentant absorvir el màxim de llum. Veiam si desprès funciono millor que els darrers dies, perque vaig de pila gastada.

Uns grans dies, la veritat. Ja només falta posar-m'hi a treballar i que la inspiració em trobi per una bona aquarel·la. Tinc tans temes que voldria plasmar... ara per ara, la meva obsessió és el mar, que difícil és pintar-lo i que s'assembli!

Les fotos són meves i de nosaltres tres.