L'ART DE VIURE

M’he topat avui amb una llegenda que voldré recordar:



Fa uns quants anys, un grup de misioners es va endinsar a l’Amazonia brasilera i es va topar amb un grup d’indis que utilitzaven instruments extremadament primitius per a tallar la llenya. Els misioners van decidir fer un esforç i van regalar a aquells indis un parell de ganivets d’acer inoxidable de fabricació nordamericana.


Un parell d’anys mes tard, van tornar de nou a aquella regió i es van entrevistar amb els mateixos indis. Un dels misioners va preguntar:


- “Que tal els ganivets?”


I un dels indis va resprondre inmediatament:


- “Molt be. Tallem ara la llenya deu vegades més ràpidament que abans”.


El misioner va fer la següent observació:


- “Estareu doncs produïnt deu vegades més llenya que abans”...



L’indi va respondre perplexe:

—" No. Tallem la mateixa quantitat de llenya que abans, només que ara disfrutem deu vegades més de temps per a fer alló que realment ens agrada”.


Aquest és l’esquema mental que m’agradaria que formés part de la nostra percepció dels fets económics i socials més elementals.


Només així imagino jo que el món pot evolucionar d’una manera molt interessant. Tenim la tecnologia, tenim els mitjans, fem servir també la saviesa, l’art de viure!!!

BLOC "UNA IDEA MUCHO ARTE"

Aquarel·la A4+: 23x32,5

“Estaba amaneciendo. Me incorporé para desperezarme y entonces lo vi por vez primera. En medio del océano, majestuoso y amenazador, se alzaba el tétrico islote de Tökland, medio oculto por una pasada niebla que hacia imprecisos sus contornos. Su mole rocosa de color triste, yerma de vegetación y vida, y los agrestes acantilados que rechazaban el oleaje espumante, componían una estampa de muerte y desolación que invitaba a cualquier cosa excepto a acercarse a sus costas.” Joan Manuel Gisbert. El misterio de la isla de Tökland.

Per fí m'he decidit a participar al certàment d'aquest mes que organitza el bloc "Una idea mucho arte". La resposta d'ells quan vaig enviar la meva obra va ser que la publicarán abans de final de mes, cosa que m'alegrarà. Esperem siguin seriosos i cumpleixin la paraula.
De mentres, l' exposo aquí, en petit comité. Aquest mes es tracta d'interpretar el text descrit abans.

ARBRES EN PRIMAVERA

El mateix conjunt d'arbres,

distanciats de dos mesos

entre les fotos de la dreta i

les de l'esquerra...

i entremig, aquestes altres:

Les fotos les he fet jo.

SANT JORDI A CASA!

Per descomptat, el mes d'Abril és el mes de la rosa... un jardí de roses a casa!!

Com m'agrada!

La foto del llibre en forma de pastís... vull dir, del pastís en forma de llibre -tal i com va puntualitzar la Júlia ràpida com és- no la he pogut publicar. De fet no hi ha foto del pastís per que el meu estimat marit ha estat mès ràpid que jo i com dinen junts ells dos, quan he arribat a la tarda ja havien fet profit de bona part d'ell, fins i tot el petal natural que hi duia se l'havien cruspit!!. Enfin!!

El pastís de Sant Jordi és un típic pa de pessic, rectangular, però amb més capes de mantega intercalades entre els talls, primets, de pa de pessic. Aquest pastís no es decora pels costats amb mantega, bocins d'ametlla o de xocolata, sinó que les capes han de semblar fulls d'un llibre. Es guarneix amb sucre cremat o sucre llustre i s’hi grava un Sant Jordi i/o una rosa vermella.

Tot i que no es meva la foto, el nostre pastís venia a ser com aquest altre:

Pel meu gust, un pel massa dolç.

VINGA... VA ...UNA MICA DE POESIA!!

Des que m’he llevat avui que hi penso... Demà és la Diada de Sant Jordi!!
Aquesta data i el dia en sí em provoquen un estat d’ànim molt agradable. Em sento molt contenta! Amb ganes d’interessar-me per tot. És com si estigués experimentant una apertura, un renaixement. Hi penso en tota l’alegria que experimenta tanta i tanta gent que, com a mí, els fa sentir aquesta data catàrsica.

No és només la significació cultural històrica de la Diada. És un estat físic, potser per l’ efecte del primer més de primavera que estem assaborint.

Potser ja no hi pensem, però portem força dies en que el rigorós hivern està ja en el record i que els arbres de la nostra ciutat i d’arreu s’estàn transformant per hores en una passadís verd que delimita el cel de la terra. La llum i el color està jugant amb els nostres sentits a través de la mirada sense que ni tan sols siguem conscients.

I demà és la coronació! Necessitat de sortir de la cova i aspirar l’aroma del nostre voltant , desitg d’interactuar amb la gent del nostre entorn, de mostrar-lis els punts on podem resonar, on podem mostrar la nostra afinitat, el nostre reconeixement, felicitant-nos per haver sortit triunfants dels mesos de fred i de foscor : Llibres i Flors, Poesia i Amor -.

Coreografia perfecte, tot encaixa...

FELIÇ DIADA!!

 

Aquarel·la sobre paper

feta per mi.

THE VOCA PEOPLE... WOW!!!

Genials!!

Cap instrument, tant sols les seves veus.

The Voca People

LA VIDA ÚTIL DE LES COSES

Aquest és el meu mòbil, la meva versió particular "Nexus One" (ironic mode)...

Podria dir-se que ara està de moda cada cop més i sembla que està acceptat com a "postura intel·ligent" el fet d'aprofitar la vida útil de les coses i fins i tot mirar de reparar-les abans de rebutxar-les per altres de noves. Però no fa gaire, el que semblava que tenia valor era posseïr objectes amb olor de nou, que encara conservessin la lluentor, com acabades de treure del plàstic que les recobria. Això representava poder, abundància, de persona que fa realitat els seus somnis.

Per fortuna, aquesta actitut (tan d'anunci de tele, per un altre banda), està quedant desfassada i antiga. El que mola ara és apanyar-se amb el que es té i fer gala de no necessitar gaires coses... Ops!! espera, això no és veritat encara... o si?

Relativament.

De la mateixa manera que La Crisi està desempolsinant activitats de tota la vida, de les de baix cost com poden ser llegir, dibuixar o pintar, converçar, fer llargues caminades per llocs bonics, fer volar un estel a la platja... hi ha diversos moviments que ens ho volen recordar i que potser seràn més coneguts en un pròxim futur. És, opino, inevitable. Representa a la llei del pèndul. Estàvem tocant l'extrem de la sobreproducció, el sobreconsum i l'activitat sense frè i ara toca recular.

Paraules com Decreixement, Sostenibilitat o Moviment lent (click al damunt) estàn cada cop més en boca de més gent, apuntant sobre tot a la gent jove. És per això que potser hi ha una petita esperança de que la nostra societat s'encamini a un nou futur menys desaprensiu amb la natura de totes les coses (inclós la nostra pròpia)... o es que senzillament vull pensar això per sentir-me millor. Ments brillants d'aquest planeta, seguiu pensant, oi?

Afil·lar l'enginy amb les coses que ja posseïm per no haver de carregar el nostre entorn ni malbaratar els recursos limitats de la terra és tot un repte però... que passarà si tot recula? Com mantindrem els llocs de treball si s'altera aquest cercle que des de fa un segle ha regit les nostres vides? Bé, ja està passant. Tot i que de manera obligada. El preu, que no el valor, desorbitat d'algunes coses es va inflar tant que una part de la societat ha "despertat" per dir-ho de alguna manera, deixant de consumir tant, o l'han fet "despertar" fent sonar la trompeta de "no més crèdit",  de manera que també s'ha congelat el consum  de les coses que feient mantenir l'"status quo" - habitatge/cotxes- amb repercusions que encara no s'han materialitzat del tot.

Per la meva part, i per voluntat pròpia, el meu mòbil no el substitueixo per cap altre per la senzilla raó de que em dona el servei que necessito. I és super resistent! Si jo utilitzés el Facebook, podria afegir-me al grup de gent a qui se li ha caigut el mòbil a terra vint-i-cinc mil cops i no li ha passat rés!! Senzillament, una compra no sé si intel·ligent, però sí justa. Síiii, ja sé, el va comprar el meu home, però ell no el fa servir gaire i me'l vaig quedar jo per què em va semblar simpàtic de manegar-ho (fàcil i resultón... el mòbil eh?).