CORS TRENCATS

A través de la meva filla, recupero els meus propis records de quan tenia la seva edat.

Els principals problemes eren com no, sentimentals. Qué difícil ser feliç, tot i tenir la millor edat, la millor salut, els millors temps de lleure... fa mal tenir el cor trencat. Més i tot que una extracció de queixals del seny, com avui mateix he patit jo de primera mà (encara em sento marejada). Quan estas amb la teva gent, amb la gent que t'estimes, el dolor físic s'aguanta moltíssim més que quan no.

La meva filla gran, que només té 18 anys, ha patit un altra desamor, masses desamors porta amb la seva curta història sentimental i massa dolorosos al meu parer. Com ho veig jo i intento explicar-li, potser s'exposa molt depressa amb molta intensitat i crema etapes per comptes de viure-les més pausades i donar temps per conéixer-se. Però ella no ho entén , com jo no entenia quan a mí els meus pares també m'intentaven aconsellar... tot i que els escoltava encara que a ells els hi reprotxés. Potser ella a la seva manera, també m'escolta i algún dia ho provarà, qui sap?
Per què en qüestions d'amor, no crec jo que sigui tan imporant els temps i les modes. El cor és el cor i els sentiments són tan antics com l'enteniment, opino.


Aquesta nova etapa de trencament de la Judit li ha fet resurgir de nou tot el seu potencial artístic. Demà comença un curs de teatre musical que haurà de combinar-se amb la carrera, i totes les tardes, des del seu darrer desengany, les dedica a ella mateixa una bona estona, a cantar, gravar cançons ... i a dibuixar.

A mi m'agrada tot el que ella fa creativament, però escriure i dibuixar és potser el que més m'agrada. I és difícil dir això, per què quan la sento cantar, no tant a casa però sobre tot a un lloc públic com a una esglèsia, o al festival de la seva escola, o als recitals de la seva academia on aprén a cantar, es transforma i es dóna d'una manera excepcional.

Per a ella, s'ha acabat una altre història. 

Serà conscient, però, de que està començant

un altre que potser sigui de descoverta d'ella mateixa, per fi?

Els dibuixos són de la Judit,

aquest últim s'assembla molt a ella,

i sobre tot l'expresió en la mirada

DOS LLOPS DINS DEL COR

Avui he tingut una enganxada forta amb una persona que estimo com a la meva vida. Paraules dites amb duresa i amb un to d’ira i odi fora de lo comú que hores desprès ha hagut de reconeixer com molt fora de tò i innecessari. El motiu, els nervis per haver de presentar un treball a l’escola. Sí, el de recerca de segon de batxillerat.


És lícit manifestar malestar, podem demanar espai i aïllament si així ho desitjem, però és important cuidar les formes de relacionar-nos amb el nostre entorn i molt més encara, amb les persones que ens estimen i a qui estimem.

Desprès d’això, ha passat una cosa molt curiosa. He anat a comprar i la bossa que servia per dur l’article duia aquest text:

Un vell indi que estava parlant amb el seu nét, i li deia:
- Em sento com si tingués dos llops lluitant dins del cor. L'un és un llop irat, violent i venjatiu. L'altre és ple d'amor i compassió.
El nét demanà: - I digues, avi, quin dels dos guanyarà la lluita en el teu cor?
L'avi respongué:   - Aquell que jo alimenti.

Això m’ha servit a mi, per a calmar el dolor que el llop irat pretenia fer-me.

Quan he arribat a casa, ella em demanava disculpes…

Les hi he acceptat, una mica distant (ho reconec) i he aprofitat per a demanar-li que ordenés la seva habitació… la penitència.

És important reconéixer quan fem mal als altres. És, a més, la manera en que legitimem que no acceptem ser maltractats. I també a l' inversa, alguna cosa així com que el respecte als altres comença per al respecte a un mateix…

La foto és meva.

MOLTA MERDA!!

Ahir em vaig divertir molt quan la meva filla petita, picant-me l’ullet em va preguntar si jo sabia per què la gent del món del teatre es desitja molta merda.

El cert és que, com alguns cops , no havia jo analitzat fins a les arrels d’aquesta tradició. Potser pensava que la merda era símbol de bona sort, si... però, perquè? M’encanten els infinits perquès infantils. Són tan lúcids, tan nítids. Em recorden que no hem de donar per fet moltes coses, que no em d’oblidar el raonament últim i tampoc acceptar-ho tot com un automatisme heredat ...

I la Júlia em picava l’ullet per que intuia que jo no sabia la resposta correcta i ella sí. I em va explicar que quan fa molt de temps la gent anava a una estrena al teatre, tot de gent ben mudada baixant dels carruatges intentant no trepitjar les caques de cavall, els actors s’alegràven i es desitjaven precissament això, molta merda, munts de merda querquè això volía dir que el teatre seria ple de gom a gom...

I com saps tu això? Li vaig preguntar. I ara sí, tota triunfant, em constesta:- doncs de la tele, per a que vegis que també s’aprenen coses.- Jajajajja, ja veig!