La ciutat ja s’ha vestit de Nadal. Punts de llum pels carrers quan a les 6 de la tarda ja és de nit s’agraeixen. Al menys a mí m’alegren la vista. Cada any que passa em molesta més el canvi de la llum quan anem a fosc. Em sento abatuda i trista, amb certa sensació d’enclaustrement.
Tenim sort de tenir els hiverns mediterranis tan suaus amb molts dies de llum vibrants quan fa molt fred i no hi ha núvols. No m’imagino vivint als països del nord. Crec que seria de les que portaria penjant del cap un llum però de manera permanent, com a teràpia per la síndrome depressiva estacional que es veu que pateixen algunes persones.
A l’hivern no em venen ganes de sortir de casa, només surto de nit si és imperatiu o socialment recomenable, procuro no faltar als sopars amb els pares i mares de l’escola de les meves filles, o si es fa algún sopar a la feina en petit comité. Però em costa moltíssim, realment és un esforç molt gran el que faig per no faltar. I aixecar-me del llit durant els caps de setmana és una proesa. Haig de tenir ben definit què volem fer per a no dilatar el moment de sortir del llit. És com si no tingués il·lusió.
Quan vaig a treballar és diferent, per què no hi ha mès c** i ni m’ho plantejo. Em llevo a les 7, em dutxo, prenc el cafè amb llet i cap a la feina caminant. Un quart d’hora de camí ràpid que em serveix per activar-me. Sempre arribo contenta i gens cansada… però desprès d’una hora ja se m’ha passat. La inactivitat física, l’estar tancada i sentada tantes hores, m’aixafa i fa que em faci mal tot el cos.
He llegit que la llum del sol, a través de la retina, estimula la glàndula pineal i fa que el cervell deixi de segregar melatonina, que és la hormona que fa que ens sentim cansats ajudant-nos a conciliar la son.
Al mateix temps, amb el sol s’allibera la serotonina, que és el neurotransmisor que regula la gana (no es té tanta com a l'hivern) l’ànim i l’energia. És per això que la fototeràpia ajudaria a corregir els nivells d’aquestes dues substàncies. Però pel que sembla, els entesos en aquesta matèria no es posen d’acord sobre el particular. Algúns, des que es van publicar els primers estudis, ho han discutit força.
Jo no tinc cap dubte que la llum del sol m’alegra la vida i fa que senti que no es necessita gaire més per estar bé. A l’estiu se’m fa difícil quedar-me a casa, a no ser que caigui un sol de justícia. I pel que fa a les meves filles, no cal dir que se les veu molt més felices i enèrgiques.
En part, suposo que és per això, per la manca de llum i d’ànims, que he représ la meva antiga afició per pintar amb acuarel·les, tot forçant-me un cop més a buscar un estímul que em tregui d’aquesta apatía.
La sensació llumínica quan barrejo i tracto amb els colors em fa sentir especialment bé i l’acte de crear formes, volums o el que surti doncs també. Això i la pràctica de la natació al menys dos cops per setmana, que haig d’obligar-me a cumplir com sigui per que si no, es com un peix que es mossega la cual. No tinc ànims, no vaig i si no vaig, encara tinc menys ànims. Mentre que quan vaig, surto pletòrica, descansada i molt satisfeta… Aquí també és qüestió de controlar la ment i no fer-li cas quan et demana de marxar directes cap a casa.
Falten pocs dies pel solstici d’hivern, per Nadal!! A partir d’aquesta data, el dia ja allarga. De moment, he de mirar d’aprofitar els dies de sol, per molt freds que siguin, i treure la família a caminar per la muntanya o fins i tot pels passeigos meravellossos que tenim per tots els poblets de la nostra costa mediterrània. Encara que només sigui durant els caps de setmana. I esperar l’arribada del bon temps i la brillant llum del nostre sol.
