STAND BY ME

Decidida a fugir del dolor de l’ànima,

trobo l’alegria, per que haig de respirar!,

al voltant meu, entre les penes

l’emoció em toca la pell.

Estic amb tú, gràcies per ser amb mí!

Dedicat al meu home.

... i per un món millor

BLOQUEIG VERSUS BLOQUEIG

Confiança, malfiança… i el terme mig?


No crec que s’hagi d’anar amb una bena als ulls, però tancar la porta a l’amistat, a l’amor, o a la Providència és morir en vida i lentament. És com tapar-nos la boca i el nas, i no voler respirar o respirar tant poc que de mica en mica anem veient borrós i la debilitat ens impedeix qualsevol bon judici.

M’estimo més confiar i potser que me la fotin, me la jugo si de cas, total sóc jo mateixa la que decideixo i aposto a lo millor que em pot passar. Si no surt bé, no passa res, no s'acaba el mon, no podem ser cel per a tothom. Però viure aïllada del caliu d’una paraula amorosa, d’un to de veu suggerent i emotiu, d’un comentari que mostra la nostra vulnerabilitat i humanitat, d’un gest que entrega tota la tendressa del moment… és més trist encara.

I qué podem dir quan hi ha un bloqueig que ens impedeix mostrar la nostra entrega? Com va ser que va esdevenir el bloqueig?.

De vegades, a força d’intentar acostar-nos a l’altre i de veure’ns rebutjats o que en aquell moment ens recordin un suposat greuge, fa que ens tanquem com una closca de mar.

Ho tornem a intentar, però de l’altre banda encara hi ha rencúnia, por, malfiança per alguna cosa que no s’ha sabut expresar en algún moment, que va passar quelcom que va fer mal i que no es va saber o no es va voler resoldre a temps. Malentesos que s’alimenten del dolor i de l’amor propi, que no deixen veure que fora, si s’obre la finestra, en realitat, llueix el sol.

Bloqueig versus bloqueig. Com es pot superar?

UNA DE NEU I UNA DE PLATJA

En 7 dies, neu i platja. No està gens malament. Visca el Mediterràni!!

Tot va començar la setmana passada, lluna plena a la Masella nevada.

Vista des de l'Alberg.

El cansament l'endemà a la tarda era important.

I només 7 dies desprès...

Platja de Gavà, al costat mateix de la ciutat de Barcelona, avui.

Un matí de sol primaveral en plè hivern. Tot un luxe!!

Tot recordant els panells solars, he intentant absorvir el màxim de llum. Veiam si desprès funciono millor que els darrers dies, perque vaig de pila gastada.

Uns grans dies, la veritat. Ja només falta posar-m'hi a treballar i que la inspiració em trobi per una bona aquarel·la. Tinc tans temes que voldria plasmar... ara per ara, la meva obsessió és el mar, que difícil és pintar-lo i que s'assembli!

Les fotos són meves i de nosaltres tres.

LLUMS I SOL

La ciutat ja s’ha vestit de Nadal. Punts de llum pels carrers quan a les 6 de la tarda ja és de nit s’agraeixen. Al menys a mí m’alegren la vista. Cada any que passa em molesta més el canvi de la llum quan anem a fosc. Em sento abatuda i trista, amb certa sensació d’enclaustrement.


Tenim sort de tenir els hiverns mediterranis tan suaus amb molts dies de llum vibrants quan fa molt fred i no hi ha núvols. No m’imagino vivint als països del nord. Crec que seria de les que portaria penjant del cap un llum però de manera permanent, com a teràpia per la síndrome depressiva estacional que es veu que pateixen algunes persones.

A l’hivern no em venen ganes de sortir de casa, només surto de nit si és imperatiu o socialment recomenable, procuro no faltar als sopars amb els pares i mares de l’escola de les meves filles, o si es fa algún sopar a la feina en petit comité. Però em costa moltíssim, realment és un esforç molt gran el que faig per no faltar. I aixecar-me del llit durant els caps de setmana és una proesa. Haig de tenir ben definit què volem fer per a no dilatar el moment de sortir del llit. És com si no tingués il·lusió.

Quan vaig a treballar és diferent, per què no hi ha mès c** i ni m’ho plantejo. Em llevo a les 7, em dutxo, prenc el cafè amb llet i cap a la feina caminant. Un quart d’hora de camí ràpid que em serveix per activar-me. Sempre arribo contenta i gens cansada… però desprès d’una hora ja se m’ha passat. La inactivitat física, l’estar tancada i sentada tantes hores, m’aixafa i fa que em faci mal tot el cos.

He llegit que la llum del sol, a través de la retina, estimula la glàndula pineal i fa que el cervell deixi de segregar melatonina, que és la hormona que fa que ens sentim cansats ajudant-nos a conciliar la son.
Al mateix temps, amb el sol s’allibera la serotonina, que és el neurotransmisor que regula la gana (no es té tanta com a l'hivern) l’ànim i l’energia. És per això que la fototeràpia ajudaria a corregir els nivells d’aquestes dues substàncies. Però pel que sembla, els entesos en aquesta matèria no es posen d’acord sobre el particular. Algúns, des que es van publicar els primers estudis, ho han discutit força.

Jo no tinc cap dubte que la llum del sol m’alegra la vida i fa que senti que no es necessita gaire més per estar bé. A l’estiu se’m fa difícil quedar-me a casa, a no ser que caigui un sol de justícia. I pel que fa a les meves filles, no cal dir que se les veu molt més felices i enèrgiques.

En part, suposo que és per això, per la manca de llum i d’ànims, que he représ la meva antiga afició per pintar amb acuarel·les, tot forçant-me un cop més a buscar un estímul que em tregui d’aquesta apatía.

La sensació llumínica quan barrejo i tracto amb els colors em fa sentir especialment bé i l’acte de crear formes, volums o el que surti doncs també. Això i la pràctica de la natació al menys dos cops per setmana, que haig d’obligar-me a cumplir com sigui per que si no, es com un peix que es mossega la cual. No tinc ànims, no vaig i si no vaig, encara tinc menys ànims. Mentre que quan vaig, surto pletòrica, descansada i molt satisfeta… Aquí també és qüestió de controlar la ment i no fer-li cas quan et demana de marxar directes cap a casa.

Falten pocs dies pel solstici d’hivern, per Nadal!! A partir d’aquesta data, el dia ja allarga. De moment, he de mirar d’aprofitar els dies de sol, per molt freds que siguin, i treure la família a caminar per la muntanya o fins i tot pels passeigos meravellossos que tenim per tots els poblets de la nostra costa mediterrània. Encara que només sigui durant els caps de setmana. I esperar l’arribada del bon temps i la brillant llum del nostre sol.

ACTUALITZANT SENTIMENTS

Definitivament em sento aixafada i trista. Necessito caminar per la muntanya i respirar l'aire fresc. M'ofego. No vull escriure quan estic així, però tinc ganes de fer-ho, ja que he començat un bloc, no el deixaré abandonat de males a primeres!!
Què faig quan em sento així? Com que no m'agrada patir -penso que és una perdua de temps- doncs em dono una treba. Em permeto estar "blue" i escolto el que m'haig de dir .Si no ho faig, si no em faig cas, ho aniré arrossegant mès temps del que cal.
I que em dic? Doncs que sí, que hi ha motius per estar ploff, com tothom els podem tenir.
El que em molesta d'estar així ès que em marxa la inspiració per a resoldre el que es pot resoldre. I decidir què no depènd de mi. Cal descansar la ment. No forcem, val? Que ens pot ajudar?. La dimensió temporal pot ajudar, doncs: paciència.
Què mès puc fer? Dirigir la ment. Com vols sentir-te?: - BE!!. Hi ha motius per a poder sentir-te bé? I aquí és on entra la lògica, la matèmatica podriem dir. En un món absolutament caòtic, on tot el que ÉS també te el seu oposat, sí que hi ha per triar. Haig de trobar l'estímul. I se m'acudeix que estic interessada en saber què coi ha passat amb l'accelerador de partícules del CERN (el Laboratori Europeu de Física de Partícules) desprès de que un presumpte ocell deixès anar un tros de pà que va obturar un dels transformadors elèctrics havent d'aturar de nou la instal.·lació. Un any sencer de reparacions des que el passat setembre es va inaugurar i seguidament avariar, i ara això! 

S'ha d'entendre, es clar que no em fa sentir BÉ aquest incident, però ho trobo divertit. Així és que, em distreuré mirant d'investigar com els hi va per allà. Per cert que: "El CERN es el lugar donde nació la World Wide Web. Entre uno de los objetivos que se propusieron, o que se podían conseguir era saber como se formó el mundo en el que nos encontramos. Lo primero que hay que conseguir es que se ponga en marcha ya este proyecto y luego esperemos que nos deslumbren con nuevos descubrimientos que, sobre todo, puedan servir de ayuda."(sic)

Hi ha un parell de físics del projecte que pensen que se'ls podria estar intentant sabotejar la màquina des del futur... poca broma.

detall del CERN

TEMPESTA

Calen de debó les tempestes per a poder apreciar la calma un cop han marxat?
Voldria ser aquarel·la  i diluïr-me dins d'una esponja amb aigua.