BLOQUEIG VERSUS BLOQUEIG

Confiança, malfiança… i el terme mig?


No crec que s’hagi d’anar amb una bena als ulls, però tancar la porta a l’amistat, a l’amor, o a la Providència és morir en vida i lentament. És com tapar-nos la boca i el nas, i no voler respirar o respirar tant poc que de mica en mica anem veient borrós i la debilitat ens impedeix qualsevol bon judici.

M’estimo més confiar i potser que me la fotin, me la jugo si de cas, total sóc jo mateixa la que decideixo i aposto a lo millor que em pot passar. Si no surt bé, no passa res, no s'acaba el mon, no podem ser cel per a tothom. Però viure aïllada del caliu d’una paraula amorosa, d’un to de veu suggerent i emotiu, d’un comentari que mostra la nostra vulnerabilitat i humanitat, d’un gest que entrega tota la tendressa del moment… és més trist encara.

I qué podem dir quan hi ha un bloqueig que ens impedeix mostrar la nostra entrega? Com va ser que va esdevenir el bloqueig?.

De vegades, a força d’intentar acostar-nos a l’altre i de veure’ns rebutjats o que en aquell moment ens recordin un suposat greuge, fa que ens tanquem com una closca de mar.

Ho tornem a intentar, però de l’altre banda encara hi ha rencúnia, por, malfiança per alguna cosa que no s’ha sabut expresar en algún moment, que va passar quelcom que va fer mal i que no es va saber o no es va voler resoldre a temps. Malentesos que s’alimenten del dolor i de l’amor propi, que no deixen veure que fora, si s’obre la finestra, en realitat, llueix el sol.

Bloqueig versus bloqueig. Com es pot superar?