MOLTA MERDA!!

Ahir em vaig divertir molt quan la meva filla petita, picant-me l’ullet em va preguntar si jo sabia per què la gent del món del teatre es desitja molta merda.

El cert és que, com alguns cops , no havia jo analitzat fins a les arrels d’aquesta tradició. Potser pensava que la merda era símbol de bona sort, si... però, perquè? M’encanten els infinits perquès infantils. Són tan lúcids, tan nítids. Em recorden que no hem de donar per fet moltes coses, que no em d’oblidar el raonament últim i tampoc acceptar-ho tot com un automatisme heredat ...

I la Júlia em picava l’ullet per que intuia que jo no sabia la resposta correcta i ella sí. I em va explicar que quan fa molt de temps la gent anava a una estrena al teatre, tot de gent ben mudada baixant dels carruatges intentant no trepitjar les caques de cavall, els actors s’alegràven i es desitjaven precissament això, molta merda, munts de merda querquè això volía dir que el teatre seria ple de gom a gom...

I com saps tu això? Li vaig preguntar. I ara sí, tota triunfant, em constesta:- doncs de la tele, per a que vegis que també s’aprenen coses.- Jajajajja, ja veig!

Catalunya glaçada

Amb el fred polar d'aquests dies, és quan millor s'està a casa i molt més si t'ofereixen, un diumenge a la tarda, un berenar com el que han preparat el meu home i la meva filla petita: uns scones i unes creps acompanyades de melmelada de gerds, mantega  i xocolata desfeta... deliciós!

M'he oblidat fins i tot de que tenia que planxar!!

A part de veure les imatges d'una Catalunya vestida de blanc, hem anat a piscina - per tercer cop aquest any- i també ha hagut producció artística. M'he atrevit amb un altre aquarel·la. Tinc previst, aquests any, buscar d'anar a algún taller d'introducció a la tècnica.

I PER FI EL DIA DE REIS!

Ja tot torna a la normalitat. Nenes al cole, tothom a la feina i cada dia més fred.

Vam ser a la cabalcada de Reis que organitza l'Ajuntament de Barcelona i aquí mostro unes instantànies, les més Nadalenques al meu parer.

...i desprès d'una nit plena de màgia i il·lusió (i esgotament total) el matí de les ofrenes, els viatges a casa dels cinc tiets i l'àvia, i  -per fi!, tarda tranquil·la per disfrutar.

LA NIT DE NADAL

Una entranyable postal d'en Ferrandiz per a felicitar el Nadal a tothom!

Bon Nadal!

LA NIT MÉS LLARGA

Eiiii!! Ja tenim nen Jesús!! Aquest dissabte passat vam anar el meu home, la nostra filla petita i jo a la Fira de Santa Llúcia, la de la Catedral de Barcelona. Vam aconseguir estar allà cap a les 11 amb un bon sol i per evitar aglomeracions.

Al poc de voltar, ja vam veure el nen que ens anava bè pel nostre pessebre i com no, tambè van venir els seus pares i corresponents ruc i vaca. Amb la qual cosa, hem convertit la Verge i el Sant antics, en pastorets per a poder acomodar la nova família. Tambè hem incorporat un pixaner, a petició de la insistent Júlia.

Ahir diumenge pel matí: piscina i a la tarda cinema davant la tele amb un fred espantós fora.

A la feina ens han ofert una xocolatada amb xurros per celebrar el Nadal tots junts, que ha entrat força bè a les 9 del mati. Ja fa dos anys que no s’organitza un sopar multitudinari,  a causa de la crisi.

Desprès i abans de recollir la peque al cole, he passat per alguns comerços per enllestir els últims regals. Va bè tenir aquest dies de festes i celebracions en mig de la foscor de l’hivern. A mi em fan estar activa d’una manera que potser no ho estaria, de no tenir aquestes tradicions. Però tambè penso en les persones que pel que sigui ho passen malament quan s’acosten aquestes dates i em sap molt greu per elles.

Dama Yule

I AVUI...SOLSTICI D'HIVERN!: solstitium (sol sistere o sol quiet). Quan he sortit de casa encara era nit tancada. La nit mès llaaaarga de l’any, acompanyada d’un dia fred, humid i molt gris.

Durant el solstici d’hivern, es celebrava la tornada del SOL!!, especialment en les cultures romana i celta: a partir d’aquesta data els dies comencen a allargar-se i això s’associava amb el triomf del sol sobre les tenebres. Es celebrava encenent focs (ara són llums, lluminària per tot arreu!). Posteriorment, l’esglèsia Catòlica va decidir situar en una data pròxima, el 25 de desembre, el Naixement de Jesucrist, donant-li el mateix caràcter simbòlic de renaixença de l’esperança i la llum en el mon i tractant així de treure importància a les festivitats paganes de l’epoca.

Sigui el que sigui, penso que és bó celebrar que estem vius i que malgrat les dures condicions de vida que potser en el nostre entorn inmediat no es dónen, però que no fa gaires anys i en l'antiguitat sí eren habituals, estem junts per compartir, però sobre tot gràcies a que compartim o haviem compartit en el més pur sentit de la paraula. La tradició ens mostra que ser solidaris en aquestes dates havia salvat a mès d'una família en el passat de patir massa penúries per no tenir prou per passar l'hivern. En dates com aquestes, els nostres ancestres es reunien al voltant d'un foc guaridor i compartien entre tots els aliments per que tot el grup pogués sortir endavant. Per que no a tothom li havia anat bé la collita aquell any, o per qualsevol altre desgràcia de la vida que en el fred dels temps foscos podia resultar insuportable. Precisament el compartir és el que els hi donava la força per sobreviure en conjunt.
Recordar això em fa comprendre el sentit de les celebracions d'hivern i en el meu cas, a casa nostra són i seràn sempre les festes de Nadal.

AVUI JA FA FRED!

Avui sí. Avui podem dir que fa fred. Els esperats canvis meteorològics han arribat puntuals a la península, tot i que a Catalunya no es mostren tan rigorosos com al nord, centre o llevant. Feia molts dies que no veiem un dia tan gris com avui. I això també fa Nadal per que estem acostumats així. Si visquesim a l’Argentina, posem per cas, doncs el celebrariem amb calor, cremes solars i refrescos.

I precissament avui he decidit començar a prendre herba de Sant Joan, l’Hypericum, per si fós veritat que ajuda a elevar l'estat d’ànim. Es que porto unes setmanetes que ja m’he avorrit de sentir-me moixa. L’alarma la vaig sentir l’altre dia que la meva petita estava també avorrida una tarde de dissabte que haviem decidit quedar-nos a casa i em deia – què mami, que t’expliques? … Em va fer gràcia però peneta a l’hora per què és que no tenia ganes d’explicar rés de rés jo!. Va ser el punt que em va fer reflexionar que ja porto força setmanes així, sense ganes de comunicar, tancant-me cada cop més en mí mateixa. Aquella tarda vam acabar pintant uns cd’s vells amb pintures acríl·liques, com si fossin mandales. Un cop secs, es poden fer servir de posa vasos o penjar-los amb fil com si fós un mòvil.

Un altre tarda vam confeccionar uns punts de llibre amb paper d’acuarel·la, pintant motius nadalencs i les hem enviat a unes amiguetes seves i a la seva cosineta.

Però el pessebre… aquest any m’he limitat a enfilar-me dalt de l’escala i baixar les capses de la decoració i objectes nadalencs. La resta ha estat obra d’ella i li ha quedat super! Passa que... em perdut al nen Jesús, era tan peque! Tot i que encara ens queden uns dies abans que hagi d'ocupar el seu lloc al pessebre.

Haig de millorar la qualitat de les fotos, la càmara és nova i encara estic de proves amb la questió de la llum.
Es podria dir que hi ha recursos per a no estar apàtica i evitar estar moixa, però és que crec que no hauria de costar-me tant i voldria tenir més empenta. És per això que, tot i sent anti medicaments, aquesta opció diguerem més natural de prendre herbes no la vull descartar. Com a mínim, provarem durant 3 mesos. Aniré anotant resultats.

Ah! Se m’oblidava, està bé això d'anar escrivint al bloc. I la xocolata desfeta ben calenta que estic prenent, la primera d'aquesta temporada, també! Són moments tranquils.

Reedito aquest post avui 10 de febrer del 2010 per indicar que el tractament amb l'Hiperic va durar poc més d'un mes. No sé si va ser casualitat, però vaig notar que feia menys pipí i per si de cas, no vaig continuar. Pocs dies desprès, ja vaig anar com sempre. Val a dir que sóc un desastre per seguir cap tractament. I si es tracta d'un medicament, no puc evitar llegir-ne el prospecte... no sé per qué però sempre em fa sentir com que no estic tan malament al cap i a la fi.

LLUMS I SOL

La ciutat ja s’ha vestit de Nadal. Punts de llum pels carrers quan a les 6 de la tarda ja és de nit s’agraeixen. Al menys a mí m’alegren la vista. Cada any que passa em molesta més el canvi de la llum quan anem a fosc. Em sento abatuda i trista, amb certa sensació d’enclaustrement.


Tenim sort de tenir els hiverns mediterranis tan suaus amb molts dies de llum vibrants quan fa molt fred i no hi ha núvols. No m’imagino vivint als països del nord. Crec que seria de les que portaria penjant del cap un llum però de manera permanent, com a teràpia per la síndrome depressiva estacional que es veu que pateixen algunes persones.

A l’hivern no em venen ganes de sortir de casa, només surto de nit si és imperatiu o socialment recomenable, procuro no faltar als sopars amb els pares i mares de l’escola de les meves filles, o si es fa algún sopar a la feina en petit comité. Però em costa moltíssim, realment és un esforç molt gran el que faig per no faltar. I aixecar-me del llit durant els caps de setmana és una proesa. Haig de tenir ben definit què volem fer per a no dilatar el moment de sortir del llit. És com si no tingués il·lusió.

Quan vaig a treballar és diferent, per què no hi ha mès c** i ni m’ho plantejo. Em llevo a les 7, em dutxo, prenc el cafè amb llet i cap a la feina caminant. Un quart d’hora de camí ràpid que em serveix per activar-me. Sempre arribo contenta i gens cansada… però desprès d’una hora ja se m’ha passat. La inactivitat física, l’estar tancada i sentada tantes hores, m’aixafa i fa que em faci mal tot el cos.

He llegit que la llum del sol, a través de la retina, estimula la glàndula pineal i fa que el cervell deixi de segregar melatonina, que és la hormona que fa que ens sentim cansats ajudant-nos a conciliar la son.
Al mateix temps, amb el sol s’allibera la serotonina, que és el neurotransmisor que regula la gana (no es té tanta com a l'hivern) l’ànim i l’energia. És per això que la fototeràpia ajudaria a corregir els nivells d’aquestes dues substàncies. Però pel que sembla, els entesos en aquesta matèria no es posen d’acord sobre el particular. Algúns, des que es van publicar els primers estudis, ho han discutit força.

Jo no tinc cap dubte que la llum del sol m’alegra la vida i fa que senti que no es necessita gaire més per estar bé. A l’estiu se’m fa difícil quedar-me a casa, a no ser que caigui un sol de justícia. I pel que fa a les meves filles, no cal dir que se les veu molt més felices i enèrgiques.

En part, suposo que és per això, per la manca de llum i d’ànims, que he représ la meva antiga afició per pintar amb acuarel·les, tot forçant-me un cop més a buscar un estímul que em tregui d’aquesta apatía.

La sensació llumínica quan barrejo i tracto amb els colors em fa sentir especialment bé i l’acte de crear formes, volums o el que surti doncs també. Això i la pràctica de la natació al menys dos cops per setmana, que haig d’obligar-me a cumplir com sigui per que si no, es com un peix que es mossega la cual. No tinc ànims, no vaig i si no vaig, encara tinc menys ànims. Mentre que quan vaig, surto pletòrica, descansada i molt satisfeta… Aquí també és qüestió de controlar la ment i no fer-li cas quan et demana de marxar directes cap a casa.

Falten pocs dies pel solstici d’hivern, per Nadal!! A partir d’aquesta data, el dia ja allarga. De moment, he de mirar d’aprofitar els dies de sol, per molt freds que siguin, i treure la família a caminar per la muntanya o fins i tot pels passeigos meravellossos que tenim per tots els poblets de la nostra costa mediterrània. Encara que només sigui durant els caps de setmana. I esperar l’arribada del bon temps i la brillant llum del nostre sol.