KALI YUGA, EDAT OBSCURA

Tenia davant seu un paisatge dessolat i líquid. El fred li calava el ossos aquella matinada. La vista fixa en els rocallosos límits d'aquell mar lila amb reflexos daurats. Estranya visió, atmosfera irreal. La línia de l'horitzó s'esvaïa cap a un costat dotant a l'escena d'un desequilibri inquietant. Aquella nit acabava d'esclatar allò que durant tants mesos temia la humanitat sencera. No es tractava d'una revolta ni d'un atac anunciat pels poderosos. Era la sorpresa de la catàstrofe que no podia alhora sorprendre ja a ningú. Massa notícies negatives, massa propaganda derrotista, massa desconfiança en els mitjans de comunicació havien sembrat en les persones una fatiga mental i psíquica que feia que ningú tingués ja una opinió articulada i coherent en vers als temps en que es vivía. La humanitat s'enfrontava a les realitats múltiples, universos paral•lels i ficcions reals i si mai s'havia viscut en una mena d'equilibri, aquest havia començat fa temps a fer fallida en molts esperits. Les emocions estaven trencades, els pares temien als seus fills i l'esperança era una paraula cada cop amb menys sentit. La nit s'havia apagat. La foscor es va tenyir de negre... i un soroll estrany, potent, feridor dels sentits s'estenia més enllà dels límits del cos. Era un soroll que permetia escoltar el flux de la pròpia sang. Un soroll de silenci total. Va ser llavors quan es va adonar que ja no tornaria a adormir-se i va decidir llevar-se del llit i preparar-se un got de llet tèbia i prendre's un paracetamol, maleïda regla. N'estava tipa ja de la seva fertilitat als gairebé 48. Desprès de passar dos cops pel bany i d'engegar la calefacció per fer pujar l'estança pel damunt dels 17 graus, va seure al seu racó preferit on tenia el seu ordinador, el llibre que estava llegint sobre una humanitat remota i feliç i va fixar la mirada a la seva darrera aquarel•la. Ara ja sabia què era el que no entenia d'aquell paisatge líquid i dessolat que havia pintat el dia anterior.




Havia estat el paradís. Van acabar amb tot. No van deixar rés i el Gran Esperit no va trobar descendents.


Respecte a l'anihilament de la població índia d'Amèrica: "Docenas de culturas diversas, que contaban con miles de años de antigüedad, han sido completamente olvidadas por la historia. Tal como habia ocurrido en la vieja Europa miles de años atrás, aquellas culturas pacíficas, democráticas, no patriarcales y respetuosas con la naturaleza fueron barridas y reemplazadas por culturas indoeuropeas basadas en la violencia y la opresión"... extret del llibre "La caída" de Steve Taylor.

ANY NOU 2011. FELICITATS.

He començat bé l'any. M'he llevat a les 7:30 amb una energía estupenda, fora del comú. Amb ganes de sortir al balcó i respirar l'àire fred, amb ganes de menjar i beure bé, d'engegar l'ordinador i veure les actualitzacions més recients, de pintar!.  Acabo de fer la primera aquarel·la de l'any, una ampolla de cava descorxant-se per un feliç 2011.

Ara a esperar que es llevin els meus i donar-lis el primer petó matiner de l'any.

Desitjo a tothom molta felicitat. És una qüestió d'egoïsme, es que només així puc jo sentirme també plenament feliç.

NIT DE NADAL

Els més càlids desitjos d'amor i felicitat per a tothom.

I, a més a més d'acabar de pintar aquesta aquarel·la, he estat ben calentona a la cuina aquesta tarda,
preparant el brou de Nadal. M'encanta! Crec que m'està sortint bó, bó. Demà tenim la familia a casa.

L'escapadeta del pont de la Constitució...

Quan se surt de casa per passar uns dies al bosc, concretament al peu del Montseny i a una casa de colònies on les habitacions d'habitual consten d'unes lliteres i alguna estanteria on deixar les mal·letes, el que menys s'imagina una és el panorama que li presenten un cop arribats a destí. Aquest, en concret, és el que es veia a les 7 del matí des de la ENOOOORME terrassa d'ús restringit, es a dir, per a nosaltres en exclusiva. Sembla ser que vam ser els primers en reservar el doble pont de començaments de desembre.

I aquí una hora més tard.

És el  Castell de Fluvià, a les proximitats de San Esteve de Palautordera, un indret on va passar una història de sang fa molts segles, cap el 1.700.


El lloc transporta i vaig sentir-me en un altre època. I és que l'habitació que ens va tocar en sort estava encantada... i jo també, es clar.






Més vistes des de la "nostra" terrassa:

Però el que més ens va agradar és que resulta un lloc ideal per a famílies amb nens de menys de 14 anys per que ofereixen dins l'estada, tot un ventall d'activitats (tirolina, ponts entre els arbres, tir amb arc, animals de granja, elaboració artesanal, excursions) que fa que nens i pares ens ho passem molt bé.

Preparant la massa per a les gal.·letes de Nadal.

Navegant pel llac.

 Passejada amb carro. El cavall es diu Bobi i pesa 1000 kilos!.

Excursió al Castell de Monclús, s. XI.

Una mica d'història sobre la casa:


 

Trobem a la pàgina de l’Ajuntament de Sant Esteve de Palautordera :

Casa forta documentada ja el 1154. La seva estructura original és difícil d'identificar a conseqüència de les continuades transformacions, i molt especialment a partir del segle XVII, moment en què es convertí en masia senyorial. Un dels aspectes destacables en la història d'aquesta casa forta són els esdeveniments ocorreguts en el context de la Guerra dels Segadors, amb l'assassinat, l'any 1640, d'Anton de Fluvià, senyor del castell, a les portes de l’ermita de Sant Cebrià i Sant Corneli (s.XII), adossada a la domus de palau o casa forta de Fluvià el qual s'oposava a l'allotjament i al pagament de més impostos als terços d'Spatafora.

L'esmentada ermita.

I a meitat del passadis central hi trobem:

 

La tomba del desafortunat noble. A l'inscripció es llegeix:

"Avui per mi i demà per tu".

 Després que els monitors, una nit dins l'ermita amb només el llum d'algunes espelmes estratègicament col·locades a banda i banda dels bancs,  ens expliquessin mil i una històries més sobre la casa i misterioses aparicions al llarg dels temps, que només les poden veure els nens més petits, és d'imaginar com anaven tots els nens (i no tant nens, jeje ) del grup, mirant de trobar l'ombra o la veu misteriosa a cada racó. A partir d'aquell moment no es va veure a ningú anant sol a l'habitació a buscar quelcom!.

Bé, en tot cas van ser cinc dies molt divertits. 

Ara cal preparar el Nadal, falten només 10 dies!!! 

El meu home ha col·laborat

amb la recerca de la història

de la casa.

Les fotos les he fet jo.

PASSIÓ PEL SOL

Entenc per què el SOL és venerat des de temps inmemoriables. Juntament amb l'aigua del nostre planeta, ho és tot. Però el programa d'ahir a REDES em va entusiasmar especialment quan parlàven d'ell, l'inspirador de l'energia del futur, o del passat segons amb quins ulls es miri la llegenda de l'Atlantida y també la peli de ficció Dinotopia on l'energia procedeix directament del sol.


Mentre escolto el que diu l'Eduard Punset i l'entrevistat Steve Cowley, faig un sketch del que entenc és l'energia del futur i amb quedo amb aquesta frase:

EN EL FUTUR OBTINDREM L'ENERGIA A PARTIR DEL CONEIXEMENT.

Més informació aquí:  Fusion for Energy

ALFONS CORNELLA

Boníssim el programa "Singulars" d'avui, amb la presència de la dissenyadora Anita Garcia i la sorpresa del final de programa, una actuació SINGULAR d'un grup de jazz amb gent molt jove, alguns de només quinze anys.

15 de Novembre de 2010 a SINGULARS

CORS TRENCATS

A través de la meva filla, recupero els meus propis records de quan tenia la seva edat.

Els principals problemes eren com no, sentimentals. Qué difícil ser feliç, tot i tenir la millor edat, la millor salut, els millors temps de lleure... fa mal tenir el cor trencat. Més i tot que una extracció de queixals del seny, com avui mateix he patit jo de primera mà (encara em sento marejada). Quan estas amb la teva gent, amb la gent que t'estimes, el dolor físic s'aguanta moltíssim més que quan no.

La meva filla gran, que només té 18 anys, ha patit un altra desamor, masses desamors porta amb la seva curta història sentimental i massa dolorosos al meu parer. Com ho veig jo i intento explicar-li, potser s'exposa molt depressa amb molta intensitat i crema etapes per comptes de viure-les més pausades i donar temps per conéixer-se. Però ella no ho entén , com jo no entenia quan a mí els meus pares també m'intentaven aconsellar... tot i que els escoltava encara que a ells els hi reprotxés. Potser ella a la seva manera, també m'escolta i algún dia ho provarà, qui sap?
Per què en qüestions d'amor, no crec jo que sigui tan imporant els temps i les modes. El cor és el cor i els sentiments són tan antics com l'enteniment, opino.


Aquesta nova etapa de trencament de la Judit li ha fet resurgir de nou tot el seu potencial artístic. Demà comença un curs de teatre musical que haurà de combinar-se amb la carrera, i totes les tardes, des del seu darrer desengany, les dedica a ella mateixa una bona estona, a cantar, gravar cançons ... i a dibuixar.

A mi m'agrada tot el que ella fa creativament, però escriure i dibuixar és potser el que més m'agrada. I és difícil dir això, per què quan la sento cantar, no tant a casa però sobre tot a un lloc públic com a una esglèsia, o al festival de la seva escola, o als recitals de la seva academia on aprén a cantar, es transforma i es dóna d'una manera excepcional.

Per a ella, s'ha acabat una altre història. 

Serà conscient, però, de que està començant

un altre que potser sigui de descoverta d'ella mateixa, per fi?

Els dibuixos són de la Judit,

aquest últim s'assembla molt a ella,

i sobre tot l'expresió en la mirada