FELIÇ 2012 !!

PODRIA DIR EL MATEIX...

L'article que transcrit aquí bé podria haver-lo escrit jo mateixa. És clar que no vull dir que podria haver-ho expresat de la mateixa manera que ho fa l'Edwin Winkels, l'autor,  si no que el que hi diu ho he viscut i ho estic visquen jo mateixa.
Vaig treballar al COOB 92 a l'Edifici Rosa, possiblement ell i jo ens deuriem creuar pels mateixos passadisos,  hi ara jo hi he tornat de  ja fa uns pocs anys al mateix recinte que fa 20 va ser recuperat, gaudint d'un entorn que és un luxe dins de Barcelona.
Una companya m'ha facilitat l'enllaç a l'article i vull guardar-lo per que forma part del meu dia a dia, afortunadament.

Les fotos dels post són meves.

Edifici Rosa

Un parc que sembla Londres

Divendres, 18 de novembre - 00:00h.

No sembla Barcelona. Els grans arbres amb pinta de nòrdics, magnòlies i til·lers gegantins amb moltes fulles ja caigudes en un tempestuós novembre, la gespa verda i mullada, la tranquil·litat absoluta, amb molt poca gent pels camins i el soroll de trànsit gairebé absent, o superat per la cridòria de les cotorres. Tan sols dimecres hi va haver més soroll del normal, quan un miler de metges s'hi manifestaven amb xiulets i crits contra les retallades en la sanitat. Però aviat, després d'una hora, va tornar la calma, una calma que molt pocs barcelonins coneixen.

Jo recordo el recinte dels jardins de la Maternitat, entre la Travessera de les Corts, el Camp Nou i l'Hotel Princesa Sofía, de l'època preolímpica, quan uns quants treballàvem a les oficines temporals del COOB, el comitè organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona. I per tractar-se d'oficines temporals, no estaven gens malament: el nostre departament d'Operacions de Premsa estava situat en el que s'anomenava l'edifici Rosa.

Racó de luxe

Però no recordo que l'entorn fos tan verd. El recinte estava, a més a més, semitancat, i quan els meus dos fills van néixer, també en plena febre olímpica, a la Maternitat una gran tanca separava aquest centre hospitalari dels que sempre havien estat els seus jardins. Aquest racó de luxe, que, encara sort, es va transformar en un bell parc públic poc després de la celebració dels Jocs, semblava bastant inhòspit, fosc de nit.

Ara, treballadors de les empreses de l'entorn, o d'institucions de dins del recinte, s'asseuen a l'herba amb tàpers amb amanida de pasta o d'arròs -plats que no requereixen microones- i els veïns el fan servir com a camí de pas entre un lloc o un altre. Hi ha dos parcs infantils, a més a més, i sobre ells emergeixen dues xemeneies conservades d'un passat que sembla industrial, però que no ho és. Tot el recinte es va construir entre els anys 1889 i 1898 com a Casa Provincial de Maternitat i Expòsits, o sigui també per a bona part dels habitants més desafavorits. Moltes vegades m'he preguntat per què una institució com la diputació posseeix per tota la província de Barcelona tantíssims edificis tan emblemàtics i, a més a més, monumentals i molt valuosos, però en molts casos és com aquest: va ser la llavors més poderosa diputació que a finals del segle XIX va fer construir aquest complex ple de nens.

La Maternitat, l'hospital en si a l'extrem nord-occidental, més a prop de la Diagonal, segueix funcionant com a tal, des de fa anys com a centre de l'Hospital Clínic, però la resta dels nombrosos edificis, ideats a la finca de Can Cavaller per l'arquitecte modernista i funcionari de la diputació Camil Oliveres, tenen ara altres funcions molt diferents. Tots reben el nom de pavelló, amb noms ventosos com Helios, Ponent, Llevant, Mestral i Xaloc, però també Cambó i Prat de la Riba, ja que la història política no falta mai en cap recinte públic a Catalunya. A mi, m'agrada més, com a nom, el pavelló Ave Maria, just on es va instal·lar fa uns anys la Conselleria de Salut. En altres hi tenen la seva seu la Universitat de Barcelona, l'institut de secundària Les Corts, COM Ràdio i departaments de la diputació.

No sembla Barcelona. Podria ser Londres, un parc cívic, sense soroll, edificis senyorials. No sembla, de fet, que sigui a la ciutat.

Nevada del Març de 2010.

Al post dedicat als Arbres hi ha més fotos en diferents estacions.

DEL DIA A DIA...

Que no, que no he volgut abandonat el blog. Es que no paro!!! I no trobo el temps per asserenar-me i explicar tot el que voldria...


Bàsicament seguim bé i crec que estem més contents tots que fa un parell d'anys. La meva filla petita acaba de fer els 11 anys i és la que ens guanya a tots al jocs de taula -,"UNO", "Rumi", "botifarra"... té una memòria, una rapidesa mental i una lògica que ja la voldria per a mi. Jo intento imitar-la, per que de veritat que tinc molt que aprendre d'ella, sobretot, de la seva actitut davant les coses. És valenta i intel•ligent que no te l'acabes, i te molts bons sentiments.

La filla gran, ella s'està consolidant com la bona artista, actriu i cantant que està demostrant ser. La seva darrera estrena musical ho ratifica "We will rock you" va ser la bomba!. Ens va encantar a tots amb la seva veu i la seva posada en escena, com si ho hagués fet tota la vida. El seu paper de Scaramouch ens va tocar el cor i ens va arrencar somriures. Paral•lelament, amb els estudis li ha costat arrencar el curs, però porta uns dies apretant amb força per que es veu els primers exàmens al damunt i espero els superi ampliament, malgrat la desgana que sent d'estudiar. Ella voldria dedicar-se el 100% al teatre, però entén també que si espera un parell d'anys i emplea l'esforç necessari, es treu la llicenciatura en Turisme que no està gens malament.

El meu home i jo, a part de seguir treballant (i espero que per molts anys...) estem estudiant Alemany. Quan era jove, jo vaig estudiar-lo durant 3 anys i ara em fa molta il•lusió seguir i adonar-me que, tot lo rovellat que ho tinc, recordo moltes coses encara.

A més, faig un curs de dibuix i un altre d'aquarel•la, i procuro anar 2-3 cops a la setmana a piscina. Contrariament al que creia, em sento amb molta més energia -i això que no paro des de les 7 del matí fins a les 11 del vespre!!! Això si, procuro dormir 7 hores mínim. Suposo que fer coses que agraden compensen les 8 hores de feina rutinaria a l'oficina i la feina pesadeta de la casa,  l'estat d'anim ho agraeix.


Estic en aquesta edat de tenir els pares grans ja, i també són motiu de preocupació per a mi. Aquest estiu he passat molta angoixa, el meu pare va estar molt malalt. La seva malaltia pulmonar crónica es va complicar amb una infecció però s'ha recuperat i està força bé!. I la meva mare, segueix amb la seva depressió endògena crònica (fa més de 35 anys que la pateix) i amb la seva recent malaltia de fa 3 anys, un tumor vesical incipient que gràcies a la cirurgia va solucionant amb molts controls médics. És força autònoma encara que necessita que l'acompanyem al metge sempre, tot i que ella es resisteixi. El proper dissabte tornarà a passar pel quiròfan. Espero que vagi tan bé com les dues anteriors vegades.   Tot i que es torna a  reproduïr localment, anem mantenim la malaltia a ratlla i l'esperança d'una bona qualitat de vida per molt anys.

Bé. Espero tornar amb més regularitat pel blog, escriure em fa bé.

A dalt fragment d'un dibuix de la meva filla gran, expresant lo dur que li resulta enfrontar de vegades el seu dia a dia interior...

QUE FARÉ?

Sketch aquarel·lat que he fet aquest matí al Parc de la Maternitat, amb Camp Nou al fons.

Vull fer tantes coses i, alhora tinc tantes coses que fer que no sé que faré... De moment, seure aquí davant d'aquest post i aclarir-me una mica. Veiam, estem el meu home i jo tranquils a casa cadascú fent la seva. La "peque" de colònies, la gran a ca els avis i a totes dues fins demà no se les espera per casa.
És mitja tarda, no m'espera ningú, no cal fer sopar si no volem,  a la nit hi haurà partit sonat de futbol per la tele -Barça/Madrid Copa del Rey, tinc la bugada al dia, no hi ha que comprar res, armaris endreçats, netejar sempre hi ha coses per polir però aquesta tarda NO m'hi posaré, he dibuixat i pintat durant una estoneta i visitat alguns blogs... el cert és que estic fent el que vull en aquest moments. Doncs per què remugo?  Quina pregunta, oi? El meu home ho tindria clar... PER VICI!


Vaig doncs a continuar disfrutant d'aquests moments de pau i lleure i d'aquest rumiar que puc fer /que vull fer/que continuo fent fins d'aqui el partidàs. No serà que estic nervi ? Jo no sóc futbolera!!! Però crec que avui SÍ el seguiré de reüll el partit, mentre dibuixo un esbós o pinto un altre aquarel·la... hummmm  quina pauuuuuu....

HORARI D'ESTIU!

Aquarel·la 28x38

Per fi!! Tot i que acabem de començar la primavera, l'horari d'estiu que avui estrenem em dóna més optimisme.  Ja s'apropen els dies de platja, sol, xancles, bikini ...

RELAX WITH...

L'ENHORABONA, EGIPTE! UN BON DIA!!

Després dels meus mal sons de fa uns dies, sembla que sí, per fí, torna a veure's la llum per alguns indrets del planeta.
A Egipte ja poden começar a celebrar la transició.  Un pas més cap a un futur de més autodeterminació i esperança. Així els hi ho desitjo.

 

Després de la decepció d'ahir a última hora, sembla que la xifra de la data d'avui els ha donat sort  11-02-2011, capicúa!

L'aquarel·la l'he pintat jo.